L'aprenentatge com a esdeveniment ètic. Sobre les formes de l'aprendre

Abstract

En aquest article es replanteja la idea de l'aprenentatge com a forma d'esdeveniment ètic. Per a això, l'autor inscriu les seves reflexions dins d'un marc d'interpretació estructurat per dues idees principals: a) la tradició, com re-creació de sentit (MA Ouaknin); i b) el temps humà, com un temps narrat (P. Ricoeur), que és possible pensar des de la memòria, des de l'atenció i des de la possibilitat. L'aprendre, així, comporta formes diverses de fer experiència sota les quals l'aprendre suposa una relació d'aprenentatge que crea novetat (H. Arendt). Lluny de ser una activitat orientadora, l'aprendre humà sovint desorienta i col·loca a la deriva, perquè condueix a pensar d'una manera radical. En aquest sentit, l'aprendre es pot imaginar des de diverses figures i imatges poètico-literàries: l'aprenentatge de la civilitat, com a aprenentatge de les maneres de perdre i reconstruir la ciutat com a territori de la memòria (W. Benjamin); l'aprenentatge com a casualitat (J. Saramago); l'aprenentatge com a decepció (G. Deleuze). En darrer terme, l'aprenentatge com a relació i com a trobada amb l'altre que descentra l'univers egològic del «jo» i el desestabilitza.

In this article it is raised again the idea of learning as a kind of ethical process. In order to do this, the author frame his reflections inside an interpretative framework shaped by two main ideas: a) tradition, as re-creation of sense (M.A. Ouaknin); and b) human time, as narrated time (P. Ricoeur), which can be thought from memory, from atention and from possibility. Learning, thus, bears diverse forms of doing experience under which learning becomes a learning relation that creates novelty. (H. Arendt). Far from being an activity that orientates, human learning often confuse, because opens the possibility of thinking in a radical way. In this sense, learning can be imagined from diverse figures and literary poeticimages: learning of civility, as learning the ways of loosing oneself and rebuilding the city as the territory of memory (W. Benjamin). Learning as chance (J. Saramago). Learning as disappointment (G. Deleuze). And last, learning as relation, and as an encounter with the other which puts out of the center the egological univers of «I» and unstabilizes it.

En este artículo se replantea la idea del aprendizaje como forma de acontecimiento ético. Para ello, el autor inscribe sus reflexiones dentro de un marco de interpretación estructuradopor dos ideas principales: a) la tradición, como re-creación de sentido (M.A. Ouaknin);y b) el tiempo humano, como un tiempo narrado (P. Ricoeur) que es posible pensar desde la memoria, desde la atención y desde la posibilidad. El aprender, así, entraña formas diversas de hacer experiencia bajo las cuales el aprender supone una relación de aprendizaje que crea novedad (H. Arendt). Lejos de ser una actividad orientadora, el aprender humano a menudo desorienta y coloca a la deriva, porque da a pensar de un modo radical. En este sentido, el aprender se puede imaginar desde distintas figuras e imágenes poético-literarias:el aprendizaje de la civilidad, como aprendizaje de los modos de perderse y reconstruir la ciudad como territorio de la memoria (W. Benjamin); el aprendizaje como casualidad (J. Saramago); el aprendizaje como decepción (G. Deleuze). En último término, el aprendizaje como relación y como encuentro con el otro que descentra el universo egológico del«yo» y lo desestabiliza.